Història

La primera cita documental que fa referència a Moncofa consta en la Crònica V de Jaume I, on relata la rendició dels castells d’Uxó, Castro i Nules. S’hi explicita que el pacte es va concertar prop de la ràpita, la qual en els temps dels sarraïns tenia per nom Màcofa i s’hi esmenta que la trobada amb els musulmans tindria lloc en un figuerar prop de Màcofa, que pertanyia al castell de Nules.

L’any 1251 Jaume I infeuda el castell de Nules i les seues terres a Guillem de Montcada, el seu lloctinent, el qual en el castell d’Onda, el dia sisé de les calendes de gener de 1254, atorga Carta de poblament del lloch de Moncofa a Bernat Mestre i trenta-set pobladors més, d’acord “als costums” de Barcelona. Als repobladors no se’ls atorgava la propietat íntegra de les terres abandonades pels musulmans com va ser el cas de Moncofa.

Les terres s’atorgaven a canvi d’uns pagaments amb diners o d’una part de la collita. Seria, doncs, una propietat compartida entre el senyor i els repobladors. Este tipus de relació socioeconòmica perduraria fins al segle XIX, quan es dicta la dissolució dels senyorius.

per Eduardo Canós Rius

El 1310 Ramon de Montcada ven el lloch de Moncofa, situat en el terme de Nules, a Bernat d’Esplugues, ciutadà de València, per “denéu mil cinc cents sous y set censals”. El rei Pere I realitza la venda.

El mateix monarca adverteix anys després a Guillem Ramon de Montcada, sobre un nou tribut imposat als vassalls de Nules i Moncofa. Com que no el va retirar, se li imposa una sanció de deu mil sous.

L’any 1316 Gilabert de Centelles compra al seu sogre, Ramon de Montcada, el castell de Nules i les seues terres amb la “pobla” de Moncofa i passa a ser, així, el nou senyor de la baronia. El bisbe de Tortosa, Berenguer de Prats, concedeix a Gilabert de Centelles la meitat dels delmes dels fruits que s’estableixen en les noves terres de cultiu – les palafangues- de la marjaleria de Nules i de Moncofa, i aconsella posar mollons als límits de les noves terres.

La partida de “Beniezma” se cita en la donació de terres i una heretat situada allà, per part de Gilabert de Centelles a Pedro Centelles, preceptor de la catedral de València, segons escriptura datada a Moncofa l’1 de juny de 1319.

El 1329 el monarca Alfons el Benigne atorga als tutors de Gilabert Centelles, hereu del senyoriu de Nules, la facultat d’assignar terreny a Moncofa per a construir l’església, així com la casa i un hort per al rector. En aquell moment -1325- “la parrochia de Moncofa paga tres cents sous de delmes” a la catedral de Tortosa.

En el testament de Gilabert Centelles, datat el 14 de novembre de 1365, deixa per a “les obres i iluminària de la yglesia de madona sancta Maria Magdalena del lloch nostre de Moncofa dos cents sous de la dita moneda”.

Durant este segle la nostra vila i les del seu entorn es veuran involucrades en la Guerra de la Unió entre la noblesa i la monarquia de la Corona d’Aragó. Van ser, a més, els anys de l’assot de la pesta negra que va delmar la nostra població i es van unir els seus estralls als produïts per la guerra.

Durant el regnat de Pere IV es va alçar la muralla -“murà”- entre 1330 i 1340, amb la finalitat de defendre les viles de poc veïnat, com Moncofa, del bandolerisme i dels atacs dels pirates, que en les incursions des del mar saquejaven les poblacions costaneres. El recinte emmurallat de Moncofa disposava de dos portes d’accés: una al nord, el portal de Nules; i l’altra al sud-est, el portal de la Mar, amb una torre annexa.

por Eduardo Canós Rius

desembarco

Les grans tribulacions d’aquells anys foren les conseqüències de les febres produïdes per les plantacions d’arròs, que van obligar a prohibir el seu cultiu; els continus atacs de la pirateria a les zones costaneres, més l’assot periòdic de la pesta, que no desapareix totalment. Estos van ser els fets més rellevants del s. XV.

Però l’esdeveniment que més va impactar en el sentiment dels veïns de Moncofa va ser l’arribada a la nostra platja de la imatge de Santa Maria Magdalena en la nau capitanejada per Bemardo de Centelles, i que procedia de la ciutat de Marsella. Este fet, considerat pels nostres avantpassats com a extraordinari, i en certa manera miraculós, per les circumstàncies que van emmarcar el desembarcament, va ocórrer en la tardor de 1423, regnant Alfons V el Magnànim. Probablement, per a commemorar este esdeveniment es va alçar una primitiva ermita sota l’advocació de la nostra patrona sobre les ruïnes de l’antiga ràpita àrab.

por Eduardo Canós Rius

Des del s. XIV, documentalment, es considera la platja de Moncofa com a l’embarcador del senyoriu de Nules i destaca la pesca com a activitat important. Açò va contribuir que entrat el s. XVI, el monarca Carles I autoritzara els naturals del senyoriu, i també forasters, a poder embarcar i desembarcar tot tipus de mercaderies en la nostra platja. L’activitat pesquera continuaria fins a la primera meitat del s. XX.

En el mateix regnat, es va produir la luctuosa contesa de les Germanies. Moncofa, les viles del senyoriu i Borriana van prendre partit pel rei i van ser derrotats els agermanats en les proximitats de Sagunt.

Continua en la nostra vila la preocupació pel sanejament de les marjals i la seua transformació en “noves palafangues”. Però les aigües estancades de les marjaleries i les procedents de les riuades del Belcaire durant els mesos de calor, van continuar fent estralls en la salut pública, amb malalties endèmiques com la terçana i la quartana.

Les repetides incursions barbaresques en les nostres costes es multiplicaren (Orpesa, Castelló, Vila-real, Xilxes, …). Estos esdeveniments van obligar a construir en la costa torres sentinella (torres de guaita) o remodelar les ja existents com va ocórrer amb les d’Almenara, Beniesma (Moncofa), Borriana, entre altres. Pel mateix motiu, Felip II ordena el reforçament de les muralles de les viles i de les ciutats pròximes a la costa. La torre de Moncofa va estar custodiada per quatre guàrdies de peu i quatre a cavall.

A mitjan s. XVI, els “consells de Vilavella, Nules, Mascarell i Moncofa” que formaven el senyoriu dels Centelles, alcen pleit per a passar a la jurisdicció reial i ho aconseguiren per sentència reial en 1582. A partir d’esta data, Moncofa i les altres viles del senyoriu de Nules es regiran pels furs de la corona i disposaran de la mateixa manera de govern que les viles reials com Borriana o Vila-real.

por Eduardo Canós Rius

Dos fets importants queden vinculats a la història de Moncofa: l’expulsió dels moriscos i la construcció d’una nova església.

En 1609 el monarca Felip III decreta l’expulsió dels moriscos del Regne de València, com a colofó de les mesures decretades en el segle anterior i del malestar creat entre la població per les revoltes dels moriscos en les zones muntanyoses de l’interior. La torre de Moncofa es converteix una vegada més en protagonista quan embarquen en la platja uns cinc mil sis-cents moriscos, sota el comandament del capità Gaspar Vidal. Eren moriscos procedents de la vega del Palància, de la serra d’Espadà i de la zona del Millars, és a dir, del ducat de Sogorb. Altres fonts documentals eleven la xifra d’embarcats en la nostra platja aproximadament d’uns deu mil.

L’any 1617 els jurats de Moncofa i d’altres viles de la Plana, a instància del rei, es dirigeixen al papa Gregori XV per a suplicar-li la declaració dogmàtica de la Immaculada Concepció.

El monarca Felip IV va passar el dia 4 de maig de 1632 per les proximitats de la nostra vila, durant un viatge de València a Barcelona. Lloa “jurats” i tots els “oficials” acudeixen al camí reial per a donar-li la benvinguda i besar-li les mans en senyal de vassallatge i li ofereixen el servei d’una quantitat determinada de lliures “lo qual servici agrairia Sa Majestat molt y que ho tendria en memoria”. Este acte es repetia en cada vila per on passava el seguici real.

Van ser estos anys pròdigs en calamitats; a les esguitades de la guerra de Catalunya, que van ser molt sentides en la nostra Governació del “riu d’Uxó”, es va unir de nou la pesta, que pels anys 1647 i 1648 va causar gran mortaldat i es va arribar a prohibir en algunes viles, com Castelló, l’entrada de persones i productes procedents de Moncofa i d’altres localitats, on l’epidèmia s’havia acarnissat de manera desmesurada. Tal era el desconcert i la falta d’autoritat, que va prosperar el bandolerisme i els jurats de les viles de la Plana van haver de pagar per a formar una columna de tropa que defenguera de tals abusos els nostres pobles.

La segona meitat del segle va viure de manera expectant la construcció de la nova església, de majors dimensions que l’antiga, però el contracte d’enderrocament de la primera i l’edificació de la nova no es formalitzaria fins al trenta de juny de 1691.

La nova església responia als gustos de l’època, amb fatxada de transició entre el barroc i el neoclàssic valencià, interiors barrocs i es va preservar de l’antiga església el retaule de l’altar major.

La junta parroquial formada pel rector José Catalá, el “batle” Miguel Maciá, el justícia Ignacio Bonet, els “cónsulles” Jose Alós i Cristobal Muñoz, l’edil Baltasar Maciá, el síndic Bartolome Alemany, Miguel Juan Castellá, guàrdia a cavall, Antonio Martí i Antonio Roque Amen “guàrdies de peu” i Antonio Navarro mestre d’obres, tots ells habitants de Moncofa, formalitzen l’esmentat contracte amb el constructor i arquitecte de Sogorb Francisco Lasierra davant del notari Vicent Sans de València.

El presbiteri va ser reformat de nou en 1796 segons la tendència neoclàssica.

por Eduardo Canós Rius

La guerra de Successió porta nous desastres i sacrificis pecuniaris als consells de les viles.

Els miquelets que patrullaven per la nostra zona van cometre molts excessos en la nostra vila. S’acostaven les tropes borbòniques que defenien els drets de Felipe V contra Carles d’Àustria, a qui recolzava la majoria de les ciutats del Regne de València.

Va ser significatiu que el bisbe de Tortosa, expulsat de Catalunya l’any 1705 per ser partidari de Felipe V, s’establira en la vila de Nules on va residir més d’un any, “i zelebró tres veces órdenes generales, administró el santo sacramento de la confirmación en varias ocasiones, así a los niños de Moncofa, Nules y Vilavella…”

Al juliol de 1707 es constitueix el primer ajuntament a l’estil de Castella, amb alcalde, regidors, alguatzil i escrivà. Este primer ajuntament el van formar l’alcalde, el justícia i com a regidors els jurats, és a dir, les mateixes persones que van formar part del “consell foral anterior”.

A finals de segle, el 1793, Moncofa tenia 200 cases habitades i 900 veïns, els camps produïen grans (60 cahices), “fesols (10 cahices), oli (350 arroves) i garrofes (1500 arroves)”. També es cultivava la morera i la vinya.

El segle XVIII pot considerar-se com un període de recuperació en tots els sentits.

por Eduardo Canós Rius

L’any 1802, el camí reial torna a ser esdeveniment per a la nostra vila i el veïnat, que presidit per l’ajuntament ixen a saludar i rendir vassallatge a ses majestats Carles IV i María Luisa, que amb els d’Etrúria, el príncep Fernando, els infants i el primer ministre Godoy passen en direcció a València des de Barcelona.

Una reial ordre publicada per raons de salut pública ordena que els cementeris (fossars) ubicats en el nucli urbà foren traslladats fora de les poblacions. Es clausura per tant el “fossar” que hi havia als murs externs de l’església i es construeix un nou amb calvari d’accés en el nou camí de Xilxes.

En 1850 es construeix el primer edifici del nou ajuntament entre la plaça Major i el carrer Sant Antoni.

L’eixamplament urbà cap al nord i el sud respectivament seguint l’eix vial que creuava la vila, obliga a enderrocar gran part de les muralles i els seus materials aprofiten per a la construcció de les noves cases.

Durant esta època el comte de Cervelló posseïa terres i cases a Moncofa.

Com afirmara un segle abans Antonio José Cavanilles, el riu Belcaire continuava fent estralls amb els desbordaments periòdics que destruïen propietats i les aigües entollades a l’estiu eren causa de malalties.

por Eduardo Canós Rius

Quan comença la centúria Moncofa compta amb una població de 1.820 habitants i es comptabilitzen 3.688 a finals, segons el padró municipal de 1994. Les dades de població es reflecteixen en el següent estudi de població:

Població de Moncofa al llarg del segle XX

Any1786185719101930195019601970198119911996
Habitants715111322242711319432523183343334873610

El poble que a finals del segle XVIII havia començat a eixamplar-se seguint l’eix nord-sud, ho fa ara seguint l’eix est, sobretot al llarg del camí la Vall.

En 1890 Vila-real i Borriana cultiven les primeres plantacions de taronger, que transformarien l’economia dels pobles de la Plana, ja que es va estendre ràpidament este cultiu per totes les seues terres.

L’exportació de cítrics a principi de segle es realitzava a través del port de Castelló i dels embarcadors de Borriana i Moncofa. L’embarcament es feia per mitjà de barques que transportaven les pesades caixes de taronges als barcos fondejats mar endins.

En els magatzems que hi havia al carrer Sant Pasqual o al poblat marítim, les dones confeccionaven les caixes, les quals eren transportades fins a la zona d’embarcament amb carros tirats per cavalleria.

Pel fet que en el mes de gener els veïns de Moncofa estaven ficats en plena campanya tarongera, igual que ocorria en altres pobles de la nostra zona, les festes patronals, en el nostre cas les de Sant Antoni, van ser traslladades al tercer diumenge d’octubre, abans de la sembra del blat i de la recol·lecció de la taronja. Amb l’aparició de varietats més primerenques, en 1986, estes festes van ser trasllades al primer diumenge d’octubre, any en què se’n fan càrrec l’agrupació de PENYES, ja que abans les organitzaven els clavaris.

Es continua practicant la pesca de bou fins a meitat de segle. La nostra platja tenia solatge de pescadors amb 160 embarcacions i escola d’orientació marítima. L’energia elèctrica fabricada per un generador propietat de Vicente Ramón Alós, veí de Moncofa, arriba al poble el 1914 i a la platja el 1925, any en què s’inaugura la font de la plaça de l’Església. La guerra del 1936 va ser un trist parèntesi per a la nostra història, el poble va quedar quasi en la seua totalitat derruït i els veïns es van veure obligats a evacuar a zones més segures.

Entre 1941 i 1944 es reconstrueix l’església parroquial, l’ermita, l’escorxador i els llavadors, dins del programa de Regions Devastades. Posteriorment s’inaugura l’estació del ferrocarril i es construeixen dos barriades de cases noves dins del programa de reconstrucció citat amb anterioritat.

La postguerra va ser un dur període de penalitats i privacions, era l’època de les cartilles de racionament i de l’estraperlo. Però a poc a poc amb l’esforç de tot el poble comença la recuperació econòmica. Amb l’arribada dels turistes s’inicia l’auge de la nostra platja. L’agricultura rica i variada en hortalisses, cítrics i fruiters va donant pas a la indústria ceràmica.

L’himne a Moncofa, compost per Pascual Rius Martí i Eugenio Martí Catalá, sintetitza la manera de ser de la nostra gent i la bellesa que caracteritza la nostra terra.

M’agradaria fer constar, en finalitzar esta breu ressenya de la nostra història, el meu reconeixement personal als veïns de Moncofa, els quals moguts per un profund sentiment d’amor a la nostra terra, han prestat la seua col·laboració en esta obra, fet que simbolitza la nostra identitat col·lectiva, l’orgull que sentim pel nostre passat històric per a viure un bell present, fruit de l’esforç de tots, que ens farà somiar amb un prometedor futur per a la nostra comunitat.

por Eduardo Canós Rius